Perversions

L'intent de fer escoltar Els Pets als moderns? O l'intent de fer escoltar als fans d'Els Pets als moderns?

Perversions, el disc de versions d’Els Pets, és d’aquells que farà sortir una úlcera a més d’un. A mi personalment em sembla una idea genial per intentar fer arribar a un públic més gran aquesta quantitat de talent que està amagada fora del main stream de la nostra música, o és al revés? Però també hi haurà aquell qui consideri caiguts als seus ídols per haver participat en una iniciativa així.

El disc comença amb força, Love of Lesbian fa seva la cançó “Agost” i la fa pujar fins a nivells insospitats. La següent en destacar és “Segon plat” amb la versió de Joan Colomo, per aquells que en siguin fans els hi costarà entrar, però ,com amb “Asteroide 15.000” d’Antònia Font, demostra que és un dels talents més versàtils del panorama català i que en aquesta versatilitat on es troba la seva personalitat.

Feliu Ventura dóna la primera nota dialectal al disc, però es veu superat pel seu compatriota Sénior i el Cor Brutal que comença, potser, un pèl massa fort i acaba fent una versió genial de la cançó Fàcil, la més rockera del disc. La veu trencada del bandautor valencià s’hi troba còmode com cap altre. Sénior i el Cor Brutal podria ser el Bruce Springsteen dels Països Catalans i en aquesta versió ho demostra una vegada més.

Les dues versions amb més personalitat del disc, amb permís de Love Of Lesbian, són les de Carles Belda i el Conjunt Badabadoc amb una gran versió reggae de “Els pantalons curts i els genolls pelats” que necessita més d’una escoltada per reconèixer-li el valor i la que fa Refree de “Cançó d’amor #398”. Raül Fernàndez s'emporta al seu univers una cançó que haurà passat desapercebuda als fans nostàlgics d’Els Pets i que demostra l’evolució que ha fet el grup de Constantí en les seves lletres i melodies, que ja eren espectaculars i que continuen millorant amb el temps.

Acabo amb Mazoni i “Un dimecres qualsevol”. Les percussions tribals són perfectes, els coros divertits i igualment perfectes, la guitarra acústica omple els buits que queden i una veu que s’adapta a la perfecció a tota la cançó (si el camí que agafa Jaume Pla després de l’any sabàtic que ha anunciat és aquest, serà un plaer). És, sense por a equivocar-me, la millor versió del Perversions; per ella sola ja valdria la pena el disc sencer.

En aquest disc de versions, com en tots, trobem versions que milloren l'original, d'altres que no aporten res i, també, aquelles que més valdria que no s'haguessin fet. En aquest últim cas només trobaríem les fetes per Maria Rodés i Anna Roig. Una part important del disc es perd en la indiferència. Tot i així, les cançons que realment milloren l'original i ser-ne un gran fan justifiquen, de sobres, la compra del disc.