Kimitake Hiraoka s'ha enamorat

 

No era un altre divendres, era el 6 de febrer de l'any 1943. A un costat del carrer uns ametllers semblaven valents i semblava que cantaven afrontant a tots els vents i a les neus que els vents portaven, a l'altre, per sobre del recer d'una casa que semblava un temple s'hi veia clarament un jove de 18 anys. Estava assegut davant d'una tauleta, feia cara d'engripat, una grip que l'havia salvat de la participació en la Segona Guerra Mundial gràcies a la inutilitat del metge que la va confondre amb l'ombra feixuga de la tuberculosi. El matalàs i les mantes que li feien de llit eren allà al costat, feia temps que Kimitake Hiraoka no es feia el llit i a casa tothom pensava en si es deuria haver enamorat.

 

El noi estava pensatiu, a la tauleta un llibre obert; Novel·la amb cocaïna. Però en Kimitake no llegia, al costat de la taula hi havia un gramòfon amb un so espectacular que se sentia a tot el districte de Yotsuya. La música havia fet esclatar la tarda en aquest barri senyorial de Tòquio; parlava de dolors que no comprèn, que ja no està disposat a patir i d'amors que ja no es senten tant; com en aquell missatge que li deixaran al contestador el 23 de gener l'any 1969. Però a Kimitake Hiraoka, que en altres temps i espais serà conegut per un altre nom i un altre cognom, se li imaginava una vida tranquil·la tot i que se'l veia assedegat. Assedegat d'un beure que no tothom ha tastat, que et transporta a un altre planeta, inflama el cor amb mil somriures i del cel fa caure espurnes d'or.

Eren temps en que la persona que el convertirà en un tros de fang, que es fondria en un balcó davant dels soldats, simplement no existirà mai més. Llavors ell era valent i la por la seva millor metzina. Així, qui serà més conegut com a Yukio Mishima passava la seva sortosa malaltia pensant en un record que mai ha cridat i que considerava la única causa santa per la que estava disposat a sofrir, per la única que estava disposat a patir i per la única que estava preparat pel dolor.

 

El record d'aquell viatge a Espanya de feia set anys, amb la seva àvia, buscant un matrimoni concertat amb una noia d'origen nobiliari del nord del país, en un lloc on no parlaven castellà. Una noia que en un principi li havia semblat només una cara bonica, amb uns ulls que s'assemblaven als de la seva cosina gran; foscos i lleugerament ametllats, però no fins a l'extrem de la resta de japonesos, cabells clars, en aquella època de l'any (març) ja començava a estar morena i era baixeta, però sobretot bastant més prima que la majoria de noies d'aquella regió.

Es vivien moments pre-revolucionaris en aquell país petit i els nobles no estaven gaire ben vistos, així que les famílies van decidir que els adolescents es coneixerien a la sortida de la presó d'aquell líder esquerranós i republicà. El que no esperaven les famílies és que la policia es presentaria allà per boicotejar el discurs de l'home del bigoti i els nens fugirien com covards. No per por als grisos, si no al destí i a creure que s'estaven enganyant; d'alguna manera creien que mai ningú diu el que sent i que total la vida són quatre dies, no volien negar el que era evident. Van quedar-se sols, en Kimitake havia pogut diferenciar una frase del discurs i li va demanar a la noia la traducció. "Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a vèncer" es veu que havia dit; però per sobre de la cançó, va sobreviure la lletra de l'himne.

 

Qui anys més tard es faria conèixer amb el pseudònim de Mishima estava provant de trobar el punt mig entre l'ordre i l'aventura en la situació que es trobava amb la seva cara bonica. No el va saber trobar, no recorda si mirant un estel, si per una idea sorgida com una guspira o per una carícia de la noia d'orígens nobles, van decidir-se a olorar la nit. La nit d'una ciutat que per edat i classe social no els era permès respirar. La nit havia caigut dels fars als fanals, passaven blancs i vermells, i ells dos junts ballant amb ells i entre l'ombra la llum de mil bars plens de fum, com si fossin germans, es coneguessin de fa mil anys. Eren cinc mil que ballaven entre el cel i l'infern, volia follar, però també volia petons.

15 de febrer, trucaven a la porta, era aquell pare desconegut que despertava l'inútil que més tard escriuria amb el nom de Yukio. Kimitake se sentia estrany amb ell al costat, un estrany que el mirava a la cara i li parlava amb la franquesa idiota d'un germà gran, d'una manera que el desbordava. L'havia descentrat, aquella grip que no notava en cap racó del seu cos durant el record, ara estava recuperant terreny pam a pam. El pare es va acostar al fill amb aquella disciplina militar que el caracteritzava i va poder veure com dins de l'ull del seu unigènit naixia tot un món.

 Fa temps que ha arribat la tardor, és 25 de novembre de 1970, Yukio Mishima era al balcó del comandament de les forces d'autodefensa. Havia entrat amb alguns companys per l'accés 14. És un intent de cop d'Estat, és un d'aquells moments que no surt mai a les cançons. Però Kimitake Hiraoka sap què vol i què busca dalt d'aquell balcó, ho tenia tot pensat des del missatge al contestador que havia rebut l'any abans. Amb el comandant lligat a una cadira, des del cel llegeix un manifest clar i breu, que tots els soldats de l'infern aclamen com a cert.

Yukio Mishima ja ha complert amb els seus companys, ara ja pot fer el que havia vingut a fer. Amb l'esperança que tot torni a començar, Kimitake s'agenolla i aixeca una daga que decididament es clava a l'estómac. Durant l'ascens a aquell cel en el que tan havia somiat torna a aquell record etern com Roma i mentre la seva ànima s'enlaira i s'enlaira, tot i que el cos no la volgués deixar sortir, es deixa creure que hi trobarà la seva cara bonica. Que tornaran a estimar-se com abans i no sap per què, però alguna cosa li diu que sí, que això passarà.

Allà era ella, al costat de Sant Pere. No se li veia si el temps havia resolt tots aquells dubtes ni si tornaria a ser mai la d'abans, el que era ben cert és que era la noia que aquella nit ballava entre petons i alguna cosa més. Encara semblava la seva cosina, tenia els mateixos ulls foscos i ametllats sense arribar a l'extrem de la resta de noies japoneses, cabells clars, poca alçada i molt més prima que la majoria de noies d'aquella regió d'Espanya que no parlaven castellà, fins i tot, tenia encara 14 anys.

 Llavors, Mishima s'adona que aquella noia és la forma d'un sentit que havia estat buscant. Havia convertit aquell record en una part d'ell mateix. En aquest moment, Kimitake Hiraoka es va voler convertir en una cançó, repetir aquella nit prometent una última ressaca i trobar aquella olor que provoqués el moment idoni per fer un gest que ningú espera quan s'amaga el sol per poder dir: Adéu.

L'ànima de Yukio Mishima ha estat voltant per aquests móns de déu, fins que es va recolzar al pit d'un barceloní amb orígens neerlandesos i el va escoltar dient-li què sentia, perquè si feia bum-bum en comptes de tic-tac volia dir que ja estava perdut; que s'havia tornat a enamorar.