Passejada amb Pau Vallvé

Qui més qui menys ha anat alguna vegada d’excursió. El dijous 7 de març hi havia una sortida massiva convocada al CAT de Gràcia. No hi faltava ningú: els que van abans d’hora, els que van tard, els crítics, els que feia temps que no veies i acaben d’arribar de l’estranger, el company d’aventures de tota la vida, ... 

Quan ja hi érem tots, l’organitzador de la trobada, Pau Vallvé, va arrencar a caminar. Aviat va demostrar que ell seria qui portaria la batuta, qui decidiria cap on aniríem, quin ritme portaríem i, sobretot, des d’un bon principi que érem uns afortunats de poder fer aquella excursió amb ells.

L’excursió avançava i el silenci a la sala era sepulcral, a mesura que anàvem avançant es formaven els típics grupets. A davant de tot Pau Vallvé, a darrere el mestre Miquel Sospedra al baix (Sanjosex, Mazoni, ...) i Pep Mula a la bateria (Sanjosex, Paul Fuster, ...) amb un ritme tranquil i pausat; servint de cotxe escombra, just allà on s’expliquen els millors acudits.

Un cop recuperaves l’aire, podies avançar i col·locar-te en els grups intermitjos, allà Nico Roig t’ensenyava a parar atenció en aquelles coses que passen per alt a l’excursionista mitjà. Des de la seva guitarra elèctrica era capaç de fer apreciar el menor detall.

I quan ja pensaves que no podia millorar l’excursió, amb les lletres de Pau Vallvé, la base de Miquel Sospedra i Pep Mula i el preciosisme de Nico Roig, encara quedava per gaudir un dels talents més versàtils de la música en català: Jordi Casadesús (La Iaia, Maria Coma, ...). El de Vic és l’expert que ho sap tot, que coneix totes les plantes, tots els racons i tots els misteris haguts i per haver. Des del seu teclat o la seva guitarra és capaç d’explicar acudits a la cua del grup, d’elevar la conversa amb Nico Roig o fer de fidel escuder a les veus i guitarres de Pau Vallvé.

L’excursió va tenir moments per tot: calma, pressa i vàries catarsis col·lectives. Un cop arribats al destí, banda i públic es van conjurar per tornar a casa amb els ànims renovats cantant “Tots som molt millors”. I amb tot l’après en aquesta visita al bosc la gent marxava cap a casa amb un somriure a mig camí entre la felicitat i l’admiració.

Llúvia de Estrellas

Viatge a la Sidecar

Plaça Reial, volta completa (suposo que això és el que els hi passa a la majoria de persones que van per primera vegada a la Sidecar) i una cua impensable per Manos de Topo; però som a Barcelona i aquest és un món a part. Pels qui, com jo, no hagin estat mai a la sala Sidecar els hauré de dir que hi vagin; el soterrani et transporta directament a la Barcelona canalla dels 80. Hi ha un grup més canalla que Manos de Topo en l’actual escena musical catalna?

L’entrada del grup per una porta al fons de l’escenari des d’una sala fumejant em va enviar als temps en que la família embadalida miràvem Noche de Estrellas. Els components del grup arriben somrient i expressius a l’escenari. Ràpid, davant del micròfon, Miguel Ángel Blanca reacciona i recupera l’inexpressivitat que el caracteritza i que només trenca per demostrar que és el puto amo. El mateix podríem dir de la violí, aquesta amb l’ajuda d’una pantalla de cabell.

Comença el concert i un nou viatge en el temps, es desvela per què l’entrada era d’Ortopedias Bonitas, en algun moment el cantant recordarà que és “el bueno de Manos de Topo” i ho podríem posar molt en qüestió si pensem en “Escapar con el anticiclón”, però la veritat és que el disc és impressionant i el directe va ser brutal. La manera com entoixonats en un escenari minúscul el grup era capaç d’interpretar els temes del 2007 estava deixant el públic extasiat.

En algun moment del concert: Sorpresa! El públic canta les cançons de Manos de Topo, aquell moment que creies que no viuries mai ha succeït. Tornes a pensar que Barcelona és un món a part, però el temps no s’ha aturat; Miguel Ángel Blanca tenia raó, l’endemà hi havien eleccions, el país continua en ERO i Europa encara està en crisi, però tots els que vam viure el concert vam poder gaudir d’un dels anàlisi més mordaços i divertits de les relacions romàntiques mentre ballàvem enganxats amb l’enèsim toc d’humor del grup.

La última nit

Última nit de La Iaia a l'Heliogàbal

Estimada Mònica,

T’envio aquesta carta per explicar-te que creuar aquelles ciutats depriments en moto per arribar a aquell turó des d’on es veu tot millor no és el mateix sense tu. El barri de Gràcia continua sent tan complicat per mi com fàcil que m’hi perdi i l’Heliogàbal continua amb aquella màgia que no sé explicar. Aquest cop, tu no hi erets i per aquesta raó escric aquestes paraules.

Vem arribar tard i ens vem haver de col·locar en un lloc horrorós. Només veia l’Ernest i una mica el Jordi, una calba envoltada de rínxols i sorprenentment alta em partia l’escenari en dos (era el Dani Vega!). Evidentment no li vaig tenir en compte, aquest tio és el puto amo. Per la cançó que tocaven no podien portar més d’una cançó. Del bateria només el so (diuen que la música s’escolta, però jo no m’ho crec, i menys amb les bateries). Però veia el xilòfon! Al públic, que era el que més veia, tot ple de noies, més d’una embogida (l’Ernest les té totes al sac). En quartes i cinquenes files ja començaven a aparèixer els nois. I, al fons de tot, en una cantonada per gats vells hi havia el Valen Nieto, dels Raydibaum! (quan els anirem a veure?).

El concert anava seguint el seu curs, la timidesa de l’Ernest anava desfent les fans una a una i el públic ballava cada vegada més. Va arribar Jo vull ser la meva iaia i aquest cop van guanyar les noies (quants concerts feia que no passava això?), era evident: n’hi havia moltíssimes. La potència visual dels tres tocant Wa Yeah! Va quedar intacte, era impressionant veure el cap d’una espectadora darrere les baquetes pujant i baixant per acabar picant les tecles. Després de dues nits, el grup va decidir deixar-se de teatrets pels bisos, suposo que també es volien estalviar fer-se lloc entre la gent per acabar tornant.

El públic estava extasiat no parava de ballar i aplaudir, mentrestant havien arribat el Guillem Caballero (avui el Colomo toca a Cornellà) i la Maria Rodés (l’hem d’anar a veure, eh?!). La Iaia anar dient que no saben fer cançons, però en saben un pou i per això toquen en teatres plens de gom a gom que els balla i els aplaudeix.

I així van anar acabant un concert magnífic. L’home que passa (no me’n cansaré mai, ho saps, és incomparable) i la nova de quan l’Ernest era petit. Ja m’he allargat massa, no cal que t’expliqui com són els concerts de La Iaia, tot va a la perfecció i el públic sempre surt rient, els acaben de dir que existeix la melancolia, però que de fons sempre hi ha la música de l’alegria de viure. La veritat és que t’hi he trobat molt a faltar, però el concert ha sigut una passada.

Espero que et milloris.

T’estimo,

Guillem

P.D.: Me n’oblidava. La van tocar! Des de Badalona que no la sentíem, ens en queixàvem cada concert, se la guardaven per algun moment especial i, per molta ràbia que ens fes, encertàvem. Va ser mil vegades millor que l’altra vegada. I com a mostra, un botó! De color vermell (com el jersei).