Fa temps vaig llegir un parell d'articles en els que la presidenta de l'associació d'escoles de cant del país veí avaluava el nivell dels cantants dels millors grups indies de l'estat. Abans d'ahir, veient el trist espectacle que Pitbull va organitzar a la mitja part de l'All-Star de la NBA, em va tornar a venir al cap.
El resum de l'article és que dels 40 grups analitzats de l'escena pop-rock independent estatal, més de la meitat ni aprovaven i ben pocs ho feien amb nota. La conclusió era d'esperar, tractant-se d'una escena on l'aprenentatge autònom hi està molt vinculat. El que més em va sorprendre van ser alguns comentaris sobre la llengua que va fer la dona, de nacionalitat sueca. Segons l' idioma que utilitzés el cantant això l'afavoria a l'hora d'entonar.
En aquest punt torna a aparèixer Pitbull des de Florida, mesclant anglès i castellà a les seves cançons, però només utilitzant la llengua de Cervantes per dir marranades i obscenitats que, des del meu punt de vista, allunyen la seva música de la cultura. Esperant que acabés l'espectacle de pit, cuixa i pseudomúsica vaig arribar a desesperar-me pel futur de la humanitat. Cada generació té la seva música, cada conflicte té les seves cançons i les cançons de la crisi i la dècada que ho va preparar tot són un recital de "ya tu sabes!", gasolines i pornografia.
Per sort, havia passat la tarda escoltant els Pets, uns grans lletristes, i això em va salvar de la desesperança, per sort els músics ni les seves lletres moren al mateix ritme que el mercat els aparta o els agradaria apartar-los. Així, mentre Pitbull destroçava l'element més fort de la cultura, em recordava "amb les ungles brutes i un munt de repèls" i anava pensant "què en seria d'aquestes nits sense una bona dosi de nostàlgia, gola avall".
Nostàlgia d'altres èpoques que deuen tenir molts brasilers sentint "ai si t'enganxo, ai" quan havien pogut escoltar Caetano Veloso fent cants a la bellesa pura. O la nostàlgia dels americans quan estan obligats a escoltar cantar a una dona gran com una verge quan poden desesperar-se bevent i bevent amb The Strokes per acabar d'odiar-ho tot encara més i, per si no en tenen prou, poden anar a buscar respostes al vent amb Bob Dylan i adonar-se que "aquí si no ets com ells serveix de poc, ells canten i tu ets l'esclau però" també pots dir: "ja n'hi ha prou!".
"Dale cosa linda!" sona a la pantalla i jo penso en que "a vegades ens en sortim" i que "els moments viscuts, són com fulles al vent, que se les emporta enllà i capriciós les fa tornar" o que "se'm moren les plantes i em poso molt trist, però no perdo l'esperança i compro llavors al florista cada matí". Finalment "busco ideals que he après, lluny de casa i no els trobo, hi ha un desordre que em té preocupat, de petit no m'ho havien explicat".
Un "Ya tu sabes!" més, ni recordant totes les lletres esperançadores, i no, que tenia al cap era capaç d'animar-me. Només dues opcions: el suïcidi o la son. Per sort, vaig triar la segona i mentre arribava a la fase R.E.M. pensava en un somni on algú em digués "i la pluja es va assecar, i els núvols es van obrir, i en un instant, explosiu, el món es va enfonsar més enllà de l'horitzó" que m'acabaria fent perdre qualsevol gana de viure.
Aleshores t'enlluernes i veus que això t'ho dirà una veu ferma, propera, però estranya i guitarra en mà, en una llengua que ha begut dels segles d'una cultura que ha embolcallat amb una permeabilitat que les ha enriquides a totes dues. És llavors quan veus "tan sols un horitzó per viure".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada