La última nit

Última nit de La Iaia a l'Heliogàbal

Estimada Mònica,

T’envio aquesta carta per explicar-te que creuar aquelles ciutats depriments en moto per arribar a aquell turó des d’on es veu tot millor no és el mateix sense tu. El barri de Gràcia continua sent tan complicat per mi com fàcil que m’hi perdi i l’Heliogàbal continua amb aquella màgia que no sé explicar. Aquest cop, tu no hi erets i per aquesta raó escric aquestes paraules.

Vem arribar tard i ens vem haver de col·locar en un lloc horrorós. Només veia l’Ernest i una mica el Jordi, una calba envoltada de rínxols i sorprenentment alta em partia l’escenari en dos (era el Dani Vega!). Evidentment no li vaig tenir en compte, aquest tio és el puto amo. Per la cançó que tocaven no podien portar més d’una cançó. Del bateria només el so (diuen que la música s’escolta, però jo no m’ho crec, i menys amb les bateries). Però veia el xilòfon! Al públic, que era el que més veia, tot ple de noies, més d’una embogida (l’Ernest les té totes al sac). En quartes i cinquenes files ja començaven a aparèixer els nois. I, al fons de tot, en una cantonada per gats vells hi havia el Valen Nieto, dels Raydibaum! (quan els anirem a veure?).

El concert anava seguint el seu curs, la timidesa de l’Ernest anava desfent les fans una a una i el públic ballava cada vegada més. Va arribar Jo vull ser la meva iaia i aquest cop van guanyar les noies (quants concerts feia que no passava això?), era evident: n’hi havia moltíssimes. La potència visual dels tres tocant Wa Yeah! Va quedar intacte, era impressionant veure el cap d’una espectadora darrere les baquetes pujant i baixant per acabar picant les tecles. Després de dues nits, el grup va decidir deixar-se de teatrets pels bisos, suposo que també es volien estalviar fer-se lloc entre la gent per acabar tornant.

El públic estava extasiat no parava de ballar i aplaudir, mentrestant havien arribat el Guillem Caballero (avui el Colomo toca a Cornellà) i la Maria Rodés (l’hem d’anar a veure, eh?!). La Iaia anar dient que no saben fer cançons, però en saben un pou i per això toquen en teatres plens de gom a gom que els balla i els aplaudeix.

I així van anar acabant un concert magnífic. L’home que passa (no me’n cansaré mai, ho saps, és incomparable) i la nova de quan l’Ernest era petit. Ja m’he allargat massa, no cal que t’expliqui com són els concerts de La Iaia, tot va a la perfecció i el públic sempre surt rient, els acaben de dir que existeix la melancolia, però que de fons sempre hi ha la música de l’alegria de viure. La veritat és que t’hi he trobat molt a faltar, però el concert ha sigut una passada.

Espero que et milloris.

T’estimo,

Guillem

P.D.: Me n’oblidava. La van tocar! Des de Badalona que no la sentíem, ens en queixàvem cada concert, se la guardaven per algun moment especial i, per molta ràbia que ens fes, encertàvem. Va ser mil vegades millor que l’altra vegada. I com a mostra, un botó! De color vermell (com el jersei).