Manos de Topo no decepciona en el fi de gira de Maria Coma
Arribeu a l’hora, obren les portes, demanes una
cervesa i tornes a haver de beure-te-la amb presses. El Faraday és un festival
insolentment puntual. Renaldo & Clara ja ha començat. Dos nois, una noia i
un altre noi en fila; guitarra, violí i mandolina, guitarra i veu i contrabaix
en línia desaprofitant l’espectacular joc d’ombres que ja lluïa el dia abans i
que encara ho farà més en aquest segon dia de bandes. La música és aparentment
senzilla i d’una suavitat que t’obliga a estar extremadament atent, l’harmonia
entre els instruments és perfecte, sinó fos per la brillant feina dels tècnics
de so al llarg de tot el festival hagués costat reconèixe’ls. Però el to no
canvia més que en dues situacions, durant els curts discursos de la cantant (en
els que baixava encara més) i amb la cançó que el grup rendeix honors a la
ciutat que els ha vist néixer: Lleida.
No és la cançó de la que parla la crònica
El silenci a la sala ha estat sepulcral,
aplaudiments i tothom a córrer per una cervesa. Han canviat de DJ, a aquest li
agraden més les guitarres de Los Planetas que el soul que sonava ahir i una
altra vegada amb presses cap a dins l’auditori; Maria Coma i la seva banda ja
toquen la primera cançó. La bateria de Pau Vallvé sobresurt per sobre del
mateix piano, la guitarra de Nico Roig acompanyava a la perfecció amb uns sons
gens habituals i el contrabaix posava la cirereta a unes melodies academicistes
i perfectes; la veu de la Maria Coma ho omple tot i claven un concert perfecte
després d’un moment, potser massa llarg, de la solista a l’escenari que no va
servir per res més que recordar que Pau Vallvé és dels millors músics que podem
trobar a les nostres contrades.
Ella, com la majoria de l’auditori, dedica uns
aplaudiments llargs i profunds per aquest fi de gira. Realment Maria Coma ha
aconseguit l’èxit de la crítica i amb ella el recolzament del públic. Última
cervesa abans dels caps de cartell del dia: Manos de Topo. Aquesta no et sembla
tan ràpida, ja t’hi has acostumat; però quan entreu a l’escenari l’espectacle
ja ha començat. Us asseieu i darrere teu sembla que hi ha la única mal educada
de tot el festival, riu les bromes al cantant amb excessives ganes de ser
sentida, et col·loca els peus descalços al respatller de la butaca del costat i
remena tota la filera. Però l’espectacle dalt de l’escenari fa que ho oblidis
tot. Miguel Ángel Blanca interpreta a la perfecció i fins que no els veus en
directe no pots entendre perquè ha decidit no cantar. Avui els acompanya Ramón
Rodríguez que dóna força a les guitarres ja habitualment potents, la bateria és
impecable i el violí i els teclats completen un so estridentment perfecte.
Manos de Topo no són Renaldo & Clara, no
són aquell grup de música que voldries que et visités per anar-te’n a dormir,
però el concert s’acaba i tu aplaudeixes emocionat un grup que, saps de sobres,
mai rebrà el reconeixement que es mereixen, només perquè han decidit cantar
malament i fer lletres que et recorden aquells aforismes de Woody Allen que la
gent tuiteja malaltissament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada