Marglytta

Litoral i Sergi Minguell a l'Apolo per l'In-èdit Beefeater

Ho havia vist al twitter al matí, de casualitat: un retweet. Érem dimarts, tenia la tarda lliure i vaig poder aprofitar l’oportunitat. Beneïda oportunitat, el documental de Sergi Minguell sobre Ramón Rodríguez m’havia fascinat, encara no entenia com una producció que va començar posant-me nerviós va poder acabar agradant-me tant. Aquest cop s’havia centrat en Litoral, un grup amb menys de mig miler de seguidors a facebook; s’ha de ser molt malalt per acompanyar-los fins a Islàndia a fer-los un documental i només amb aquesta malaltia es poden fer perles i regalar moments com els que es van viure dimarts 30 d’octubre a l’Apolo.

Així doncs, els artistes: Sergi Minguell i Litoral; els escenaris: l’Apolo i Islàndia. Impossible dir que no. Tot va començar en un ambient molt amistós, massa podríem dir. Després d’un petit parlament dels dos líders de Litoral, del productor i la organitzadora de l’esdeveniment; comença el documental. Les imatges d’Islàndia són espectaculars i es barregen amb imatges dels paisatges quotidians dels protagonistes, però tot es mou en un ambient d’anècdota que gran part del públic ja coneix i riu (d’aquells riures que només tenen sentit quan ho has viscut i que acaben amb un: “explicat no té gràcia, però si ho haguessis vist”). Això i l’estil de Sergi Minguell, que no elimina els sons i la càmera té moviments totalment amateur semblaven avocar la història al desastre. Però com amb The New Raemon arriba a un moment en el que t’acostumes, que li comences a trobar la bellesa al so i la raó als enquadraments estranys amb el punt àlgid d’una discussió que toca sostre quan una de les alma mater del grup li diu Mike Oldfield a l’altra. És el moment més brillant de tot el documental i és precisament el que va arrencar els somriures més sincers i reals de tota la projecció.

Després de tot el vídeo escoltant les cançons del grup, feia por com aniria el concert. El cantant va començar fent broma sobre aquest fet. Però el concert va ser la cirereta ideal al pastís, tot i que més aviat el documental va fer de cirereta i el directe de pastís. El so de Litoral és senzillament perfecte, els arpegis de les seves guitarres, ukelele i violí són emoció pura. La veu costava d’entendre’s, però això no és el més important quan el conjunt que completaven la bateria, un acordió, un baix i altres instruments que o no es veien o no en sé el nom era pau interior, era la perfecció del karma dalt d’un escenari. Un karma que se’n va saber anar amb el cap ben alt, amb un crescendo virtuós que va deixar extasiat a un públic que seia a les cadires situades a la pista de ball de l’Apolo al més pur estil de cabaret.

L’experiència va superar els sentits i es va posar en aquell lloc on es posen els sentiments, allà on estàs totalment pendent d’aquell qui t’hi ha portat sense poder reaccionar amb res més que un somriure d’orella a orella i uns ulls oberts com llunes que et deixen una cara d’aquelles que la gent considera d’estúpid i tu saps que és de felicitat; això són Litoral i això és el que aquell dia tothom es va emportar de l’Apolo.