Crònica del Festival Faraday de Vilanova i la Geltrú, divendres
L'Auditori Eduard
Toldrà de Vilanova és preciós, des de l'exterior costa imaginar-se com és per
dins. Parets blanques, espais minimalistes pertinentment il·luminats amb el
vermell del patrocinador que dóna color al festival Faraday i una barra feta
amb caixes realment maca. Després d'una cervesa a corre-cuita, comença Ferran
Palau; unes cançons des del mateix to i quan sembla que la teva atenció comença
a caure les guitarres pugen i la veu del cantautor balla amb elles, acompanyades
per una segona guitarra brillant. És llavors quan la veus a primera fila.
S'acaba el concert,
aplaudiments, i sortiu a fer una cervesa que no sabeu que haurà de tornar a ser
més ràpida del que voldríeu. Paul Fuster ja ha començat i ho sabeu perquè el
disc-jockey que amenitza els entreactes ha parat la música, l'auditori està més
ple que abans. Malgrat qui canta ja porta més de deu anys als escenaris no
n'havies vist més que algun comentari sobre el llançament del seu nou disc. El
personatge et transporta a Woodstock, la guitarra de llauna omple l'auditori
amb el seu so endimoniat, la bateria com a únic acompanyament ho embolcalla
tot; i el registres de la seva veu posen són el foc que fa bullir les calderes.
Definitivament Paul Fuster ha venut l'ànima al Diable, al mateix Satanàs que
maleeixes per no haver-lo conegut abans. Llavors la mires i veus com ella també
pateix per la integritat del cantant durant els seus speech entre cançó i cançó
o pels sons guturals que emet al respirar amb notable dificultat. La versió de
"Heart of glass" amb la que acaba el concert és simplement sublim i
es col·loca directament a la millor versió que mai ha escoltat ningú en tot
l'auditori.
S'acaba el concert,
aplaudiments i tothom surt escopetejat. La gent no vol haver de fer la tercera
birra a Sant Hilari, s'ha de tornar a casa en cotxe. A més, aquesta vegada vols
anar al lavabo, menjar-te un entrepà i parlar de Paul Fuster, de Blondie i
continuar flipant. No tens temps i tornes a anar tard, aquest cop al cap de
cartell. Entres, pateixes per enèsima vegada amb unes escales que no es veuen.
Seus en un lateral, ella al teu costat, Sr. Chinarro seu sol en un escenari
enorme, el joc d'ombres amb el que des d'il·luminació porten jugant tota la
tarda és especialment bonic amb una projecció gegant del cantautor malagueny a
la paret. Hagués sigut preferible que toqués acompanyat, però d'aquesta manera
les lletres prenen tota la seva importància i la comparació amb les altres dues
guitarres és genuïna. Sr. Chinarro ens regala un repertori, aparentment,
aleatori; entre cançó i cançó s'explica, però costa entendre'l. És l'únic de
tots tres que acaba fent bisos, és aleshores, quan reapareixerà Paul Fuster a
tocar una cançó més per demostrar que amb una guitarra aliena és igualment
brillant.
Torna a sortir Sr.
Chinarro i toca tres dels seus grans èxits dels que ell mateix fa befa.
Interactua amb el públic, aquest aplaudeix i tothom se'n va. Els més atrevits
es queden amb l'acompanyament del DJ, la majoria marxa a casa. Ella continua
allà i tu te'n vas a casa, encara pensant en Paul Fuster i la seva guitarra
atrotinada, tens ganes d'arribar a casa i posar el seu disc, que no et
decepciona, però que lamentes que no s'acosti ni de bon tros al seu directe.
