Llúvia de Estrellas

Viatge a la Sidecar

Plaça Reial, volta completa (suposo que això és el que els hi passa a la majoria de persones que van per primera vegada a la Sidecar) i una cua impensable per Manos de Topo; però som a Barcelona i aquest és un món a part. Pels qui, com jo, no hagin estat mai a la sala Sidecar els hauré de dir que hi vagin; el soterrani et transporta directament a la Barcelona canalla dels 80. Hi ha un grup més canalla que Manos de Topo en l’actual escena musical catalna?

L’entrada del grup per una porta al fons de l’escenari des d’una sala fumejant em va enviar als temps en que la família embadalida miràvem Noche de Estrellas. Els components del grup arriben somrient i expressius a l’escenari. Ràpid, davant del micròfon, Miguel Ángel Blanca reacciona i recupera l’inexpressivitat que el caracteritza i que només trenca per demostrar que és el puto amo. El mateix podríem dir de la violí, aquesta amb l’ajuda d’una pantalla de cabell.

Comença el concert i un nou viatge en el temps, es desvela per què l’entrada era d’Ortopedias Bonitas, en algun moment el cantant recordarà que és “el bueno de Manos de Topo” i ho podríem posar molt en qüestió si pensem en “Escapar con el anticiclón”, però la veritat és que el disc és impressionant i el directe va ser brutal. La manera com entoixonats en un escenari minúscul el grup era capaç d’interpretar els temes del 2007 estava deixant el públic extasiat.

En algun moment del concert: Sorpresa! El públic canta les cançons de Manos de Topo, aquell moment que creies que no viuries mai ha succeït. Tornes a pensar que Barcelona és un món a part, però el temps no s’ha aturat; Miguel Ángel Blanca tenia raó, l’endemà hi havien eleccions, el país continua en ERO i Europa encara està en crisi, però tots els que vam viure el concert vam poder gaudir d’un dels anàlisi més mordaços i divertits de les relacions romàntiques mentre ballàvem enganxats amb l’enèsim toc d’humor del grup.

La última nit

Última nit de La Iaia a l'Heliogàbal

Estimada Mònica,

T’envio aquesta carta per explicar-te que creuar aquelles ciutats depriments en moto per arribar a aquell turó des d’on es veu tot millor no és el mateix sense tu. El barri de Gràcia continua sent tan complicat per mi com fàcil que m’hi perdi i l’Heliogàbal continua amb aquella màgia que no sé explicar. Aquest cop, tu no hi erets i per aquesta raó escric aquestes paraules.

Vem arribar tard i ens vem haver de col·locar en un lloc horrorós. Només veia l’Ernest i una mica el Jordi, una calba envoltada de rínxols i sorprenentment alta em partia l’escenari en dos (era el Dani Vega!). Evidentment no li vaig tenir en compte, aquest tio és el puto amo. Per la cançó que tocaven no podien portar més d’una cançó. Del bateria només el so (diuen que la música s’escolta, però jo no m’ho crec, i menys amb les bateries). Però veia el xilòfon! Al públic, que era el que més veia, tot ple de noies, més d’una embogida (l’Ernest les té totes al sac). En quartes i cinquenes files ja començaven a aparèixer els nois. I, al fons de tot, en una cantonada per gats vells hi havia el Valen Nieto, dels Raydibaum! (quan els anirem a veure?).

El concert anava seguint el seu curs, la timidesa de l’Ernest anava desfent les fans una a una i el públic ballava cada vegada més. Va arribar Jo vull ser la meva iaia i aquest cop van guanyar les noies (quants concerts feia que no passava això?), era evident: n’hi havia moltíssimes. La potència visual dels tres tocant Wa Yeah! Va quedar intacte, era impressionant veure el cap d’una espectadora darrere les baquetes pujant i baixant per acabar picant les tecles. Després de dues nits, el grup va decidir deixar-se de teatrets pels bisos, suposo que també es volien estalviar fer-se lloc entre la gent per acabar tornant.

El públic estava extasiat no parava de ballar i aplaudir, mentrestant havien arribat el Guillem Caballero (avui el Colomo toca a Cornellà) i la Maria Rodés (l’hem d’anar a veure, eh?!). La Iaia anar dient que no saben fer cançons, però en saben un pou i per això toquen en teatres plens de gom a gom que els balla i els aplaudeix.

I així van anar acabant un concert magnífic. L’home que passa (no me’n cansaré mai, ho saps, és incomparable) i la nova de quan l’Ernest era petit. Ja m’he allargat massa, no cal que t’expliqui com són els concerts de La Iaia, tot va a la perfecció i el públic sempre surt rient, els acaben de dir que existeix la melancolia, però que de fons sempre hi ha la música de l’alegria de viure. La veritat és que t’hi he trobat molt a faltar, però el concert ha sigut una passada.

Espero que et milloris.

T’estimo,

Guillem

P.D.: Me n’oblidava. La van tocar! Des de Badalona que no la sentíem, ens en queixàvem cada concert, se la guardaven per algun moment especial i, per molta ràbia que ens fes, encertàvem. Va ser mil vegades millor que l’altra vegada. I com a mostra, un botó! De color vermell (com el jersei).

Marglytta

Litoral i Sergi Minguell a l'Apolo per l'In-èdit Beefeater

Ho havia vist al twitter al matí, de casualitat: un retweet. Érem dimarts, tenia la tarda lliure i vaig poder aprofitar l’oportunitat. Beneïda oportunitat, el documental de Sergi Minguell sobre Ramón Rodríguez m’havia fascinat, encara no entenia com una producció que va començar posant-me nerviós va poder acabar agradant-me tant. Aquest cop s’havia centrat en Litoral, un grup amb menys de mig miler de seguidors a facebook; s’ha de ser molt malalt per acompanyar-los fins a Islàndia a fer-los un documental i només amb aquesta malaltia es poden fer perles i regalar moments com els que es van viure dimarts 30 d’octubre a l’Apolo.

Així doncs, els artistes: Sergi Minguell i Litoral; els escenaris: l’Apolo i Islàndia. Impossible dir que no. Tot va començar en un ambient molt amistós, massa podríem dir. Després d’un petit parlament dels dos líders de Litoral, del productor i la organitzadora de l’esdeveniment; comença el documental. Les imatges d’Islàndia són espectaculars i es barregen amb imatges dels paisatges quotidians dels protagonistes, però tot es mou en un ambient d’anècdota que gran part del públic ja coneix i riu (d’aquells riures que només tenen sentit quan ho has viscut i que acaben amb un: “explicat no té gràcia, però si ho haguessis vist”). Això i l’estil de Sergi Minguell, que no elimina els sons i la càmera té moviments totalment amateur semblaven avocar la història al desastre. Però com amb The New Raemon arriba a un moment en el que t’acostumes, que li comences a trobar la bellesa al so i la raó als enquadraments estranys amb el punt àlgid d’una discussió que toca sostre quan una de les alma mater del grup li diu Mike Oldfield a l’altra. És el moment més brillant de tot el documental i és precisament el que va arrencar els somriures més sincers i reals de tota la projecció.

Després de tot el vídeo escoltant les cançons del grup, feia por com aniria el concert. El cantant va començar fent broma sobre aquest fet. Però el concert va ser la cirereta ideal al pastís, tot i que més aviat el documental va fer de cirereta i el directe de pastís. El so de Litoral és senzillament perfecte, els arpegis de les seves guitarres, ukelele i violí són emoció pura. La veu costava d’entendre’s, però això no és el més important quan el conjunt que completaven la bateria, un acordió, un baix i altres instruments que o no es veien o no en sé el nom era pau interior, era la perfecció del karma dalt d’un escenari. Un karma que se’n va saber anar amb el cap ben alt, amb un crescendo virtuós que va deixar extasiat a un públic que seia a les cadires situades a la pista de ball de l’Apolo al més pur estil de cabaret.

L’experiència va superar els sentits i es va posar en aquell lloc on es posen els sentiments, allà on estàs totalment pendent d’aquell qui t’hi ha portat sense poder reaccionar amb res més que un somriure d’orella a orella i uns ulls oberts com llunes que et deixen una cara d’aquelles que la gent considera d’estúpid i tu saps que és de felicitat; això són Litoral i això és el que aquell dia tothom es va emportar de l’Apolo.

Perversions

L'intent de fer escoltar Els Pets als moderns? O l'intent de fer escoltar als fans d'Els Pets als moderns?

Perversions, el disc de versions d’Els Pets, és d’aquells que farà sortir una úlcera a més d’un. A mi personalment em sembla una idea genial per intentar fer arribar a un públic més gran aquesta quantitat de talent que està amagada fora del main stream de la nostra música, o és al revés? Però també hi haurà aquell qui consideri caiguts als seus ídols per haver participat en una iniciativa així.

El disc comença amb força, Love of Lesbian fa seva la cançó “Agost” i la fa pujar fins a nivells insospitats. La següent en destacar és “Segon plat” amb la versió de Joan Colomo, per aquells que en siguin fans els hi costarà entrar, però ,com amb “Asteroide 15.000” d’Antònia Font, demostra que és un dels talents més versàtils del panorama català i que en aquesta versatilitat on es troba la seva personalitat.

Feliu Ventura dóna la primera nota dialectal al disc, però es veu superat pel seu compatriota Sénior i el Cor Brutal que comença, potser, un pèl massa fort i acaba fent una versió genial de la cançó Fàcil, la més rockera del disc. La veu trencada del bandautor valencià s’hi troba còmode com cap altre. Sénior i el Cor Brutal podria ser el Bruce Springsteen dels Països Catalans i en aquesta versió ho demostra una vegada més.

Les dues versions amb més personalitat del disc, amb permís de Love Of Lesbian, són les de Carles Belda i el Conjunt Badabadoc amb una gran versió reggae de “Els pantalons curts i els genolls pelats” que necessita més d’una escoltada per reconèixer-li el valor i la que fa Refree de “Cançó d’amor #398”. Raül Fernàndez s'emporta al seu univers una cançó que haurà passat desapercebuda als fans nostàlgics d’Els Pets i que demostra l’evolució que ha fet el grup de Constantí en les seves lletres i melodies, que ja eren espectaculars i que continuen millorant amb el temps.

Acabo amb Mazoni i “Un dimecres qualsevol”. Les percussions tribals són perfectes, els coros divertits i igualment perfectes, la guitarra acústica omple els buits que queden i una veu que s’adapta a la perfecció a tota la cançó (si el camí que agafa Jaume Pla després de l’any sabàtic que ha anunciat és aquest, serà un plaer). És, sense por a equivocar-me, la millor versió del Perversions; per ella sola ja valdria la pena el disc sencer.

En aquest disc de versions, com en tots, trobem versions que milloren l'original, d'altres que no aporten res i, també, aquelles que més valdria que no s'haguessin fet. En aquest últim cas només trobaríem les fetes per Maria Rodés i Anna Roig. Una part important del disc es perd en la indiferència. Tot i així, les cançons que realment milloren l'original i ser-ne un gran fan justifiquen, de sobres, la compra del disc.

A vegades més val no cantar

 Manos de Topo no decepciona en el fi de gira de Maria Coma

Arribeu a l’hora, obren les portes, demanes una cervesa i tornes a haver de beure-te-la amb presses. El Faraday és un festival insolentment puntual. Renaldo & Clara ja ha començat. Dos nois, una noia i un altre noi en fila; guitarra, violí i mandolina, guitarra i veu i contrabaix en línia desaprofitant l’espectacular joc d’ombres que ja lluïa el dia abans i que encara ho farà més en aquest segon dia de bandes. La música és aparentment senzilla i d’una suavitat que t’obliga a estar extremadament atent, l’harmonia entre els instruments és perfecte, sinó fos per la brillant feina dels tècnics de so al llarg de tot el festival hagués costat reconèixe’ls. Però el to no canvia més que en dues situacions, durant els curts discursos de la cantant (en els que baixava encara més) i amb la cançó que el grup rendeix honors a la ciutat que els ha vist néixer: Lleida.

 

No és la cançó de la que parla la crònica

El silenci a la sala ha estat sepulcral, aplaudiments i tothom a córrer per una cervesa. Han canviat de DJ, a aquest li agraden més les guitarres de Los Planetas que el soul que sonava ahir i una altra vegada amb presses cap a dins l’auditori; Maria Coma i la seva banda ja toquen la primera cançó. La bateria de Pau Vallvé sobresurt per sobre del mateix piano, la guitarra de Nico Roig acompanyava a la perfecció amb uns sons gens habituals i el contrabaix posava la cirereta a unes melodies academicistes i perfectes; la veu de la Maria Coma ho omple tot i claven un concert perfecte després d’un moment, potser massa llarg, de la solista a l’escenari que no va servir per res més que recordar que Pau Vallvé és dels millors músics que podem trobar a les nostres contrades.

Ella, com la majoria de l’auditori, dedica uns aplaudiments llargs i profunds per aquest fi de gira. Realment Maria Coma ha aconseguit l’èxit de la crítica i amb ella el recolzament del públic. Última cervesa abans dels caps de cartell del dia: Manos de Topo. Aquesta no et sembla tan ràpida, ja t’hi has acostumat; però quan entreu a l’escenari l’espectacle ja ha començat. Us asseieu i darrere teu sembla que hi ha la única mal educada de tot el festival, riu les bromes al cantant amb excessives ganes de ser sentida, et col·loca els peus descalços al respatller de la butaca del costat i remena tota la filera. Però l’espectacle dalt de l’escenari fa que ho oblidis tot. Miguel Ángel Blanca interpreta a la perfecció i fins que no els veus en directe no pots entendre perquè ha decidit no cantar. Avui els acompanya Ramón Rodríguez que dóna força a les guitarres ja habitualment potents, la bateria és impecable i el violí i els teclats completen un so estridentment perfecte.

Manos de Topo no són Renaldo & Clara, no són aquell grup de música que voldries que et visités per anar-te’n a dormir, però el concert s’acaba i tu aplaudeixes emocionat un grup que, saps de sobres, mai rebrà el reconeixement que es mereixen, només perquè han decidit cantar malament i fer lletres que et recorden aquells aforismes de Woody Allen que la gent tuiteja malaltissament.

És hora de marxar, el DJ promet i l’espai et demana quedar-te; però Vilanova és lluny de casa i no hi ha temps. Ella es queda allà, aquesta vegada tampoc t’atreviràs a dir-li res. Potser el pròxim concert