Llúvia de Estrellas

Viatge a la Sidecar

Plaça Reial, volta completa (suposo que això és el que els hi passa a la majoria de persones que van per primera vegada a la Sidecar) i una cua impensable per Manos de Topo; però som a Barcelona i aquest és un món a part. Pels qui, com jo, no hagin estat mai a la sala Sidecar els hauré de dir que hi vagin; el soterrani et transporta directament a la Barcelona canalla dels 80. Hi ha un grup més canalla que Manos de Topo en l’actual escena musical catalna?

L’entrada del grup per una porta al fons de l’escenari des d’una sala fumejant em va enviar als temps en que la família embadalida miràvem Noche de Estrellas. Els components del grup arriben somrient i expressius a l’escenari. Ràpid, davant del micròfon, Miguel Ángel Blanca reacciona i recupera l’inexpressivitat que el caracteritza i que només trenca per demostrar que és el puto amo. El mateix podríem dir de la violí, aquesta amb l’ajuda d’una pantalla de cabell.

Comença el concert i un nou viatge en el temps, es desvela per què l’entrada era d’Ortopedias Bonitas, en algun moment el cantant recordarà que és “el bueno de Manos de Topo” i ho podríem posar molt en qüestió si pensem en “Escapar con el anticiclón”, però la veritat és que el disc és impressionant i el directe va ser brutal. La manera com entoixonats en un escenari minúscul el grup era capaç d’interpretar els temes del 2007 estava deixant el públic extasiat.

En algun moment del concert: Sorpresa! El públic canta les cançons de Manos de Topo, aquell moment que creies que no viuries mai ha succeït. Tornes a pensar que Barcelona és un món a part, però el temps no s’ha aturat; Miguel Ángel Blanca tenia raó, l’endemà hi havien eleccions, el país continua en ERO i Europa encara està en crisi, però tots els que vam viure el concert vam poder gaudir d’un dels anàlisi més mordaços i divertits de les relacions romàntiques mentre ballàvem enganxats amb l’enèsim toc d’humor del grup.